Swing

El Jesús és l’únic amic que encara li truca al telèfon fixe. Quan sona, ja saben que, o és la mare, o la  tieta, o un comercial o el Jesús. La seva veu vibra amb alegria i ansietat. La Maite està embarassada per fi, explica, i sembla que ja han passat les setmanes prudencials, i alguna més, com per esbombar-ho.

–Ets el primer amic a saber-ho– diu l’exaltat Jesús

–Més et val diu el Pere.

I encara no ha acabat de dir-ho, que l’altre ja s’ha embalat a explicar-li en alta definició, les reaccions incrèdules i exultants de tots els membres de la família extensa, davant de la inesperada (de tant esperada) notícia.

L’atenció del Pere es relaxa i al seu cap s’hi projecta un record, i s’hi capbussa. És un dels escassos dies en que es veuen, ara. Fa temps, jugaven a golf cada setmana. Ara, quan el Jesús ha d’anar per feina prop de la oficina del Pere, que pot ser un cop al mes o cada dos, van a dinar junts. Aquell dia, el que ara justament recorda, el millor lloc de menús de la zona és ple com un ou, són dies de dinars d’empresa, i acaben en un vegetarià.

–Dos mesos trigo a venir a veure’t i em castigues portant-me a aquí. El dia que trigui més…

–Si has de trigar més, ja no vinguis– respon el Pere, sostenint ben seriós la conya.

Xerren, una mica de tot i molt de res, com acostumen. Riuen al ritme de l’arribada dels plats que han triat a les palpentes i que es van oferir mútuament per a tastar. Com quan encara eren a l’institut i anaven amb la colla al restaurant més exòtic que els permetien les subvencionades butxaques (el xinès La Gran Muralla) i demanaven les coses més estranyes de la carta. I molt vi de la casa.

Havent dinat i mentre deixen refredar el te verd amb arròs torrat surant-hi, el Jesús es queda encantat fent rodar l’ampolla de salsa tamari.

–Sí –diu el Pere, etzibant-li una manotada a l’espatlla– jo també necessito una migdiada.

El Jesús aixeca la vista, com si de cop les parpelles li pesessin una tona. Les espurnes alegres que té permanentment als ulls quan es troben, desaparegudes i, al seu lloc, dos minerals opacs  amb la mirada cap a dintre.

–Ep, què passa?– pregunta el Pere, amb desprevinguda preocupació.

–La Maite vol que ho tornem a provar.

Silenci. En aquell grapat de paraules es condensen fragments, de conversa, d’altres moments, comentaris, en altres tons i contextos, però que ressonen de la mateixa manera. Molts fragments, veia el Pere ara. Massa. Des de feia molt. De cop el pas de tot aquell temps, tal i com ha estat per al Jesús, es desplega davant seu: els mesos de tractament, els mesos d’espera, els mesos de descans, els mesos de “ho deixem”, els mesos de “adoptem”, els mesos de deutes. Anys. Dia a dia. Els veu succeïnt-se, allà, en el buit esgotat de la seva mirada. El Pere allarga la mà i li estreny el braç amb força i cura. I el Jesús comença a parlar.

El sent també al telèfon, de fons, explicant-li com la Roser, sa germana petita, de poc no cau d’un tamboret quan li va dir que seria tia. Però és quasi al cent per cent a la projecció d’aquell record en un vegetarià, davant d’un te verd, cara a cara amb el Jesús, que té l’ànima foradada i ha començat a parlar.

No seria capaç de transcriure ni una paraula d’aquell discurs o monòleg… com anomenar-lo? Vessament? Erupció? Descàrrega? Podria sí, anomenar-se descàrrega a allò que el seu amic, posant amb coratge el cansament i els dubtes damunt la taula, duu a terme. Un esforç titànic, físic, fins i tot. Mentre parla, el cos del Jesús s’afluixa i l’esquena es dreça, poc a poc, mentre deixa anar uns sacs feixucs.Plof por. Plof, plof culpa. Plof rencúnia… Però el que per al Pere és ben manifest, és aquella determinació, per parlar amb aquella claredat amb que parla, des de la més absoluta primera persona, describint amb pèls i senyals les pròpies circumstàncies, amb una transparència que enlluerna i confon, tant detallada i explícita i tant fora dels cànons habituals, de les converses de menú de migdia.

Deixa que el Jesús descarregui el pes al seu ritme, pena a pena, ràbia a ràbia. I quan ha acabat, el Jesús calla. I el temps s’alenteix, just una mica. I tots dos claven la vista a les estovalles de cotó color xocolata. I el Jesús arrenca metòdicament l’etiqueta de la salsa i fa un pilonet de bocins. I ell fa saltar amb l’ungla les llavors de sèsam que hi ha per tota la taula. I una veu diu si volen més te i tots dos responen a l’uníson que no. I es miren als ulls. I somriuen.

–Vegetarià mai més, prenc nota.– diu el Pere.

–Això ho vull per escrit i signat, que m’ho he currat.– respon el Jesús. I riuen.

La projecció es fon a negre i es reenganxa a la transmissió en directe que brolla del telèfon fixe. La tieta Eula ja està en plena producció de robeta de ganxet. El Pere visualitza el Jesús clarament, vermell com un tomàquet, amb tot de gotes de suor pel coll, gesticulant molt gran i escopint un plugim quasi invisible de saliva. Ell també somriu mentre el deixa esplaiar-se en aquella fase maníaca que no durarà, malgrat en perduri l’alegria.

–Un handicap en la paternitat lamentable, culpa del teu lamentable swing, però… benvingut a la paternitat, suposo– punxa el Pere.

–Només he quedat uns quants anys sobre par. L’important és acabar el partit!– diu entre riures el Jesús.

–Què dius que ha acabat? Encara ni l’has començat el partit, tío.– deixa anar el Pere.

I riuen més. I diuen de veure’s per celebrar-ho i que seria perfecte fer un partit de golf i uns quants whiskys, abans de que el nadó sigui una realitat tangible o, ni que sigui, fer un menú. Queden que es diuen alguna cosa en uns dies, s’envien petons per a les respectives famílies i una abraçada.

–Era el Jesús– li comenta el Pere a l’Olga, que està a l’estudi.

–Ah, com està?– pregunta ella sense apartar la vista de la pantalla.

–De puta mare. Està de puta mare.

Una resposta a «Swing»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *